La confrontació utòpica

9

11/10/2012 per jformiguera

de Jordi Formiguera Macià

Ja ha començat la campanya electoral a Catalunya, sense cap mena de dubte la més determinant des de la restauració de la democràcia, però que comporta una situació realment paradigmàtica pel que fa als dos principals partits del país(diguem-li país, Comunitat Autònoma, nació, regió, territori… o el que cadascú prefereixi): ambdós s’escuden darrera una proposta il.usionant i aparentment factible a llarg plaç, però inviable, no legal en el marc actual i amb certs aires d’utopia: la independència, per un costat, que darrerament hem descobert que té diverses accepcions com ara estat propi o interdependència (el cert és que les argumentacions  respecte aquests matisos lingüístics i la diferència entre conceptes són veritablement interessants i necessiten ser escoltades) i , per altra banda, el federalisme. CIU, empès per la mareea popular, abandera el primer; mentre que el PSC sembla que aprofitant la benentesa i amb certa flaire d’ara és la nostra que l’altra la fa més grossa, ha aprofitat per liderar un procés de defensa d’un estat federal, amb el que sempre havia filtrejat, però amb el qual encara no s’hi havia casat. Considero que els socialistes catalans no han de plantejar com una irresponsabilitat el pas donat per CIU cap a l’inici d’un procés cap a l’estat propi argumentant la impossibilitat o il.legalitat del projecte ja que, en el marc actual, el federalisme dins l’estat espanyol sembla igual d’inaccessible, impossible i no legal que una Catalunya independent. Cal recordar que ni tan sols el PSOE dóna suport a la proposta de Pere Navarro, la qual cosa la fa igual o menys creïble que qualsevol altra canvi en el model d’Estat o de les relacions Catalunya-Espanya.

Per altra banda, és força rellevant que davant la major crisi econòmica de les darreres dècades i enfront d’horitzons coberts de penombra, el centre del debat electoral giri al voltant d’allò utòpic i deixi de banda la realitat immediata. Això presenta dues possibles lectures: els polítics no saben com encarar la crisi global que avui per avui entre mans; o bé consideren que el debat de fons és molt més profund que la realitat immediata, i que només amb aquest es podrà superar l’altra,  fent un salt endavant en quan als plantejaments ha dur a terme. Els desencantats amb la política i, sobretot els que pateixen la crisi amb la seva veritable cruesa, optaran per la primera opció; els que encara volen creure que pot haver-hi certa honestedat en la política o que les canvis són possibles potser s’il.lusionen amb la segona lectura. Considero que seria un insult per a la nostra societat que es deixés de banda el marc actual per al qual tots ens hem de moure dia a dia i es circumscrigués el debat únicament a l’encaix de Catalunya a Espanya i a Europa, o que s’amagui que el context actual és conseqüència exclusiva d’aquest. La seriositat ha d’imperar per evitar la deriva política general.

Finalment, cal reconèixer que s’ha obert una oportunitat històrica a Catalunya per recuperar la il.lusió i credibilitat evers la democràcia i la política i per primera vegada des de la transició molts ciutadans i ciutadanes han recuperat cert desig per expressar la seva veu i tenen la sensació que aquesta veu pot ser escoltada i pot permetre algun tipus de canvi real o utòpic. Sembla que torna el moment de creure en les utopies ja que creure en la realitat no ha donat resultat.

Anuncis

9 thoughts on “La confrontació utòpica

  1. Jaume ha dit:

    Molt bones Amic,

    Primer de tot felicitar-te i animar-te a que segueixis publicant els teus pensaments i opinions en el teu nou blog. Intentaré participar-hi tant com em sigui possible.

    Per entrar en debat: jo et proposaria que, a les dues opcions de vot que ens proposes n’hi afegim una tercera possiblement tan utòpica com les dues primeres. Aquesta tercera via és la que representen PP i C’s, és a dir, la de continuar tal i com estem. Segons les enquestes, aquesta opció, lluny de reduir-se sembla que es consolida i fins i tot puja una mica, tot i que continuï sent de poc pes dins de l’actual mapa parlamentari.

    Sobre l’opció PP i C’s: per a mi inviable. I més veient que fins i tot algunes veus amb força pes dins d’aquests partits proposen una regressió de l’estat actual i fins i tot proposen espanyolitzar-nos. I això, als catalans en general no ens agrada. Com va dir un dia el President Pujol: “a mi no em fa res ser espanyol, si primer em deixen ser català”.

    Sobre la via federalista: la veritat és que particularment sempre m’ha fet patxoca, sempre que aquest federalisme fos de veritat…asimètric em sembla que en diuen. Possiblement m’agradaria molt asimètric. Però com bé dius el PSOE no està massa per la labor, i jo diria que això passa perquè a nivell d’Espanya, si defensessin aquesta opció tindrien un cost electoral massa elevat que no es poden permetre.

    Independència, o Estat propi, o interdependència…o nou Estat d’Europa o via sobiranista = Incertesa. Estarem dins d’Europa? Serem econòmicament viables? Qui ens diu que no farem un “cortar pegar” dels errors que han portat l’esta espanyol a la situació actual? Tenim polítics preparats per fer-ho millor?
    Molt sovint ens diuen que aportem molt, potser massa i que rebem molt poc a canvi. També ens diuen els que defensen aquesta opció que Catalunya exporta moltíssim i cada dia més. Però potser també ens haurien de dir que només un 10% del que exportem són productes tecnològicament avançats i que en un 40% tenim com a competència països en via de desenvolupament; es a dir: en part ens em convertit en la mà d’obra barata d’Europa. I quan la única cosa que pots aportar és preu, és fàcil que vingui algú amb més gana i et prengui la feina.

    De les tres opcions, em quedo amb la tercera. Per què? Doncs perquè és la única que depèn de nosaltres. Perquè la primera no entén que jo tingui una llengua pròpia i perquè la segona és impossible.

    Seguirem comentant la jugada, queda molta campanya!

    • jformiguera ha dit:

      Gràcies company. Agraeixo molt la teva aportació i que ajudis a dinamitzar el blog en els seus inicis.
      Em sembla especialment rellevant que incloguis el manteniment de l’status quo actual com a via també utòpica. No hi podria estar més d’acord i el més significatiu és que des d’Espanya (entenem aquest concepte com el govern central i tota l’amalgama de poder mediàtics i fàctics que envolten la capital) encara no en són conscients.
      Pel que fa a la idea que la via cap a la independència és l’única que depèn de nosaltres hi estaria d’acord amb matisos. Sense dubte és la via cap al dret a decidir i els passos que es duguin a terme es faran amb plena autonomia i sense necessitat de dependre d’altres. Però la consolidació d’un procés d’aquest tipus requerirà d’un alt poder de negociació i segur que de confirmar-se es farà imprescindible l’acord amb la UE i Espanya. El que és cert és que si la societat catalana es pronuncia en favor de la independència en una consulta, Espanya i la UE es jugaran part del seu prestigi democràtic en l’acceptació del resultat que en sorgeixi.
      T’animo a seguir dialogant!

  2. Francesc ha dit:

    Jordi:
    Crec que fas una anàlisi realista i lúcida de la realitat. Estic d’acord amb tu de què totes dues propostes tenen un flaire d’utòpic i d’aprofitar un moment molt especial. Crec també que pot xocar el fet de què, quan ens trobem amb una situació diària tan difícil, posem la nostra mira principal en una realitat en certa manera llunyana i complexa.
    Però crec que no podem oblidar el camí que ens ha portat aquí: el país està decebut perquè, al llarg d’aquests 30 anys no se l’ha deixat se això: país. Se l’ha humliliat políticament, econòmicament, lingüísticament….No se li ha donat encaix, encara que ho ha intentant, en un model d’Espanya prepotent i gens dialogant.
    Per això, quan s’ha presentat una oportunitat pel canvi, s’hi ha llençat amb il.lusió.
    Jo espero i desitjo que això que serà i ha de ser un gran terrabastall, acabi sent una porta al diàleg que obri una nova realitat d’estat i de país a nivell de tota Espanya.
    Felicitats pel teu article i pel teu estil, clar, directe però assenyat i dialogant

    • jformiguera ha dit:

      Totalment d’acord amb la teva aportació. Tot i així, em costa acceptar la idea de la humiliació ja que implica una voluntat i intencionalitat per part de l’Estat. Potser sóc un pèl innocent, però crec que el que ha passat ha estat conseqüència de falta de sensibilitat i inconsciència.
      L’esperança que s’obri una porta al diàleg crec que seria un desig general de la societat, i no tant sols en àmbits identitaris sinó també de drets socials.
      Gràcies pels comentaris i ànims.
      T’animo a seguir col.laborant

      • Jaume ha dit:

        Efectivament: ets un pèl innocent! Frases com: “passar el ribot” no són fruit de falta de sensibilitat (que també). Un punt d’humiliació política si que li podem trobar no?
        Evidentment hi haurà gent amb un altre “talante” …espero.

  3. Miquel ha dit:

    Hola Mestre:

    Moltes felicitats pel blog. Nom molt encertat i engrescador. De ben segur que Opiniolliure esdevenirà un espai de referència i de culte.

    Veig que els teus primers seguidors són de luxe!!! Serà molt interessant seguir el teu pensament i el dels altres.

    Una abraçada molt forta per tu i tots els atres!!!!

  4. jformiguera ha dit:

    Gràcies company!!
    Espero que puguis col.laborar amb les teves aportacions i opinions que seran també d’autèntic luxe!!
    Una abraçada

  5. anna ha dit:

    Hola jordi,
    moltes felicitats per el teu blog!!! Sens dubte les teves aportacions em fan pensar que estem vivint un gran moment, ple d’il.luisions i de voluntat de canvi. Durant molt temps hem tingut la sensació de seguir la corrent en silenci i d’alçar poc la veu per no fer soroll..I ara són moltes veus les que s’alçen i criden i diuen ja n’hi ha prou!
    Però tot això també em fa pensar que les nostres veus han de cridar si, però ha de ser un crit fruit d’una profunda reflexió perquè no sigui una vegada més seguir una nova corrent o buscar una via d’escap a una situació que es presenta difícil i dura..
    I has creat un espai on poder reflexionar, compartir opinions i sumar veus a les veus que busquen respostes, solucions i ganes de lluitar per un futur millor.
    de nou felicitats i ànims!!!

    • jformiguera ha dit:

      Moltes gràcies per la teva aportació! Estic totalment d’acord que estem en un moment en què el més important no és cridar sinó dialogar, escoltar i reflexionar sobre allò que volem. El famós dret a decidir crec que passa a ser primoridal en l’entorn actual, més enllà de la qüestió independentista. Sembla que tenim una gran oportunitat per expressar-nos en llibertat i que la nostra veu sigui escoltada. La crisi global que patim pot donar-nos el context adequat per construir el canvi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: